El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna es troba situat a Simat de la Valldigna i va ser fundat per Jaume II d’Aragó en 1298. Roderic de Borja, el papa Alexandre VI i Cèsar de Borja van ser abats d’aquest monestir.
L’any 1835, amb la desamortització de Mendizábal, té lloc l’exclaustració i els monjos abandonen el monestir i el venen a particulars. El cenobi va esdevenir una explotació agropecuària particular i va començar l'espoli i la destrucció patrimonial, amb l’enderrocament de la majoria de les edificacions. En 2003 la Generalitat Valenciana el va comprar als propietaris del palau i en 2006 va ser tornat al lloc original.
Podem diferenciar tres etapes constructives: una primera d’estil gòtic valencià del segle XIV que forma l’estructura completa del conjunt al voltant del claustre; la important renovació produïda arran de les greus destruccions; i la segona renovació i enriquiment definitius, amb substitucions completes i noves dependències, ja d’etapa barroca, als segles XVII i XVIII, a la qual pertanyen el temple actual i la capella de la Verge de Gràcia.
Les seues dependències s’adeqüen al model tipus del Císter, amb dos punts neuràlgics: l’església i el claustre, al voltant dels quals girava tota la vida del monestir. El Claustre n’és l’element central: comunica les diferents dependències del monestir (el refectori, la cuina, la sala capitular, l’església, el dormitori i l’escriptori). Fora d’aquest conjunt monumental està el palau de l’abat, construït a iniciativa de l’abat Arnau de Saranyó, entre els segles XIV i XVI, l’hostatgeria, la bodega, el magatzem i al resta de les dependències agrícoles.
L’església es caracteritza per les voltes elevades amb una ornamentació pictòrica rica i epl sostre policromat amb decoració floral i àngels. Actualment, el monestir es troba en procés de restauració, la qual gestiona la Fundació Jaume II el Just.